14 d’oct. 2010

Aquells meravellosos anys...

Fou passat dissabte 2 d'octubre quan vàrem celebrar diversos actes (consulteu article del Natx a aquest mateix blog) i, de nou, s'enjuntà 'La Penya'. Va estar divertidíssim i de resultes de l'aplec i de tots els records que ens va provocar l'àlbum fotogràfic del croniste (Pep, Pepene o l'Imbècil, com vulgueu) es va decidir ecanejar algunes d'aquelles imàgens (ja les rebreu particularment, n'he fet un bloc de 15 de les més significatives).
L'imatge sel·leccionada en aquest cas per al blog reflecteix ben a les clares el 'bon rotllo' que sempre ha caracteritzat a 'La Penya' i lo bé que s'empre ens hem sabut acompanyar. La foto es va treure al Batoi dels 90 ('Hermanos Payà', supose) i segurament estariem celebrant algun dels molts aniversaris de naixença que utilitzàvem com a excusa per tal de convidar a algunes 'femelles'. De l'alegria de les caretes es dedueix que encara no haviem començat la festa (que, indefectiblement acabava amb una esquadra de negres carrer Oliver cap a baix, amb puros inclosos) i que encara ens faltavem litres i litres per beure...

4 d’oct. 2010

Festa de la Penya La Tendror


La Penya La Tendror al complet va celebrar este dissabte 2 d'octubre una festa fantàstica on vam celebrar el doctorat del Natx, la futura descendència... a més de la titularitat de la plaça del Pauet.
Una festa memorable al celler de Natx amb bon vi, menjar, rialles, records i plans de futur.
Gràcies per esta nit.

12 de juny 2009

Esto....

¿ Rita es del Barça ? ¿ És de l'Arcorcón?

9 de juny 2009

ITÀLIA 1989: les primeres aproximacions

Hola nois,
finalment he decidit publicar les reflexions preparades per a aquest 3er (i últim) capítol dedicat a rememorar aquells meravellosos anys d'institut (i en concret el del curs 88-89). A vore si algú més s'anima i li donem 'vidilla' al bloc. Ahí va...

Aquell viatge de joventut (jo crec que era el primer viatge on travessàvem les fronteres dels Països) ens va marcar sexualment. M'explique: com podreu recordar, hi havia moltes més dones que hòmens a aquell autobús i, si parlem d'activitat sexual o de punts sexuals (vore 'Itàlia 1989: expectatives sexuals als 17 anys'), la cosa es decantava clarament cap al sexe femení. De fet, per aquell temps, la nostra màxima obstinació sexual era la masturbació (això sí, ben entesa, rés del vici pel vici que si no, i segons versions catecumenals del col·legi de retors d'on proveniem alguns, ens n'aniriem de cap a l'infern, estigués on estigués). I, aquell any, l'infern no semblava estar pas prop d'Itàlia. Aixi doncs, les nostres activitats onanístiques quedaven degudament regulades pel següent codi ètic (o 'manual de uso y disfrute'):
  • Màxima freqüència permisible: que, bàsicament, venia marcada pels punts sexuals acumultas des de l'últim pallot (a partir d'ara ens referirem al pallot com a 'descàrrega provocada', que resulta molt més poètic). És a dir, la descàrrega provocada posava el marcador a zero i, a partir d'ací, l'acumulació d'1 ó 2 punts sexuals ens tornava a obrir la veda.
  • Mínima freqüència permisible: jo crec que ningú de nosaltres ha arribat a aquest extrem que, de totes formes, està clarament determinat pel mal d'ous degut a l'acumulació en quantitats perjudicials per a la salut de qualsevol adolescent (millor dit, de qualsevol mascle, tinga l'edat que tinga) de certs fluids corporals. Evidentment, quan el malestar es fa intolerable, el subjecte en qüestió se n'adona i passa automàticament a la fase de descàrrega manual provocada, la qual cosa elimina radicalment el mal d'ous i la vida torna a ser bonica i meravellosa. En aquest aspecte, haurem de concloure que la naturalesa és d'allò més sàvia i intel·ligent ja que, a través delmal d'ous, ens avisa de que alguna cosa no funciona bé del tot abans de que passe alguna desgràcia (estava pensant en si els ous reventarien de la presió interna, si el semen ens eixiria pel nas, o qué... seria un bon experiment mèdic). Recíprocament, també hem d'arribar a la conclusió de que la intel·ligència (millor deixar-ho en sensibilitat cap a les necessitats humanes) és limitada i es repartix de manera desigual ja que, si bé la naturalesa és sàvia i ens avisa, no passa el mateix amb les dones que no se n'adonen d'aquesta situació ni fan rés per alleujar-la (qué passaria si ella ens diguera: 'em fan mal les mamelles, algú vols solucionar-me el problema?'). Clar que, si elles feren 'natural i espontàniament' alguna cosa per nosaltres en aquests casos, tampoc estariem parlant de punts sexuals, ni existiria aquest bloc...
  • Ceguera probable: és el nivell d'alerta màxima, quan, malgrat aquest manual de 'uso y disfrute' hem sobrepassat la màxima freqüència permisible. En aquests casos sempre sen's ha dit (supose que es tracta d'una herència del col·legi catòl·lic al qual anàvem a l'EGB) que un excés de descàrreges ens podia deixar cecs (i no sé si és aquest l'argument en el que es basa la SGAE per a cobrar el cànon d'autor ;-)). Evidentment, davant d'aquesta situació moralment insostenible el que s'ha de fer és (ja que no podem salvar l'ànima) assegurar, al menys la integritat física dels nostres ulls. Al meu cas concret jo tenia enganxat a la part de dis de la porta del meu armari un d'aquests tests oftalmològics que fan servir els oculistes per a graduar la vista i vos puc assegurar que, malgrat la situació de 'ceguera probable' mai no he fallat ni un lletra del test! (amb la qual cosa acabe de demostrar científicament pel mètode empíric que la dita 'si et fas moltes palles et quedaràs cec', no és més que un mite urbà).
Doncs aquesta era (i crec que parle per tots) la nostra situació sexual per aquella època així que el viatget de marres ens podia suposar, si no la certesa, al menys una mínima possibilitat de descàrrega 'no provocada'. Per desgràcia, les nostres companyes de viatge no tenien la mateixa percepció. Diguem que la seva visió d'aquest periple era irreal i estava distorsionada per un altre tipus d'espectatives. I que, a més a més, ens ho tractaven de recordar a cada moment del viatge. I per a mostra, un botó:

Recordeu, aquella sortida nocturna per Montecatini (prop de Venècia)? Elles (les xiques) totes arreglades, pintades, precioses... i flotant un pam per damunt del pis una vintena de metres per davant de nosaltres (els xics) que anàvem seguint-les dòcilment com gossets amb la llengueta fora babejant i moven la cua. En certa manera era paregut al boato de festes: les favorites davant i els esclaus darrere, només que, en aquest cas no hi havia cap 'capità moro'. En un moment determinat del passeig, un 'grupetto' d'italians (a partir de les set de la tarda ja no es veia cap italiana pel carrer) es va aproximar piropetjant salvatgement a les xiques que, en un acte reflex (supose que també eren d'educació catòlica i veien perillar la seva virginitat) van tombar cap a nosaltres (els 9 xics del grup, purament espanyols i de bona cuna) buscant protecció i resguard. Després d'açò no recorde qué va passar exactament. Hi ha dos possibilitats, una improbable (que traguerem pit i passàrem gallardament a la defensa de les nostres dames, la qual cosa ens haguera reportat algun punt sexual) i una altra, més probable (que ens amagàrem a l'aparador d'una tenda, esperant que passara l'enrenou, i és més probable perquè no recorde haver inaugurat el marcador de sexe aquella nit). De totes formes, ja des d'aquell viatge, la cosa estava clara: mai les espectatives d'hòmens i dones han coincidit en pau i harmonia. Nosaltres buscàvem la satisfacció inmediata dels plaers més bàsics mentre que elles sempre han esperat l'arribada del seu príncep blau. I si no, temps al temps...

Salut!

27 de maig 2009

Per als qui no coneixen la filla de Javi


No és un 'bulo', ni un mistéri com el d'Elx o el del defensa de l'Alcoyano davant del Cartagena. És cert. Javi ha estat capaç de generar vida sana. O això és el que li va dir Patri. Vos presente a Mara, la filla del negre, a qui li espera una llarga vida plena de sorpreses al costat d'eixe peculiar hombrecillo a qui li va eixir el bigotis abans d'arribar a tercer d'EGB.
Ale, ja la coneixeu.
Mara, paciència... no li faces cap el teu papi.

22 de maig 2009

La Penya i la música I

Un altre factor importantíssim en la vida i funcionament de la Penya ha estat la música.
Qui no recorda a Cloquell amb el clarinet, a Gaiato amb el "cencerro", a Pep amb el bombo, o a qualsevol de nosaltres amb un "pandero"?
Realment, els començaments van ser d'allò més rudimentaris, botelles buides de coca-cola per a fer percussió, habilitats vocals amb variants treballades del "lèlo-lèlo" alcoià... per passar posteriorment a la "professionalització" d'alguns dels membres; 
  • En primer lloc l'insigne Javi: qui haguera dit que arribaria a ser el primer (i únic fins el moment) membre de la Penya amb estudis superiors de música?; 
  • Com oblidar els flirtejos de Natx amb la bateria i els teclats (recordeu concerts memorables de "Dulce Virginia", anteriorment coneguts com "Disculpa, pero hemos pillado un atasco")
  • Incomparable el mal de cap de Pep amb el tabal amb la Degollà
  • Inigualable la pinta de flipat de Vicentín amb el baix
  • Genial Marquitos amb la flauta travessera al menjador de sa casa
Però, el millor de tot, sense cap dubte, és quan posem totes aquestes "habilitats" juntes, quan fem les nostres estimades "jam sessions", on passem alegrement de cançons de Sinatra a versions personals de "aixina s'agarra el pato", tal i com podeu disfrutar al vídeo de la "despedida" de l'Ignasi, on estàvem acompanyats per l'orquestreta (no deixeu de fixar-vos en la meravellosa percussió, a càrrec totalment de la Penya!!).
En pròximes entregues podreu vore en acció a tota la Penya, inclòs l'insigne clarinetista Cloquell.