Un poco de marcha, no? Ací no escriu ningú

Esto....

¿ Rita es del Barça ? ¿ És de l'Arcorcón?

ITÀLIA 1989: les primeres aproximacions

Hola nois,
finalment he decidit publicar les reflexions preparades per a aquest 3er (i últim) capítol dedicat a rememorar aquells meravellosos anys d'institut (i en concret el del curs 88-89). A vore si algú més s'anima i li donem 'vidilla' al bloc. Ahí va...

Aquell viatge de joventut (jo crec que era el primer viatge on travessàvem les fronteres dels Països) ens va marcar sexualment. M'explique: com podreu recordar, hi havia moltes més dones que hòmens a aquell autobús i, si parlem d'activitat sexual o de punts sexuals (vore 'Itàlia 1989: expectatives sexuals als 17 anys'), la cosa es decantava clarament cap al sexe femení. De fet, per aquell temps, la nostra màxima obstinació sexual era la masturbació (això sí, ben entesa, rés del vici pel vici que si no, i segons versions catecumenals del col·legi de retors d'on proveniem alguns, ens n'aniriem de cap a l'infern, estigués on estigués). I, aquell any, l'infern no semblava estar pas prop d'Itàlia. Aixi doncs, les nostres activitats onanístiques quedaven degudament regulades pel següent codi ètic (o 'manual de uso y disfrute'):

• Màxima freqüència permisible: que, bàsicament, venia marcada pels punts sexuals acumultas des de l'últim pallot (a partir d'ara ens referirem al pallot com a 'descàrrega provocada', que resulta molt més poètic). És a dir, la descàrrega provocada posava el marcador a zero i, a partir d'ací, l'acumulació d'1 ó 2 punts sexuals ens tornava a obrir la veda.
  
• Mínima freqüència permisible: jo crec que ningú de nosaltres ha arribat a aquest extrem que, de totes formes, està clarament determinat pel mal d'ous degut a l'acumulació en quantitats perjudicials per a la salut de qualsevol adolescent (millor dit, de qualsevol mascle, tinga l'edat que tinga) de certs fluids corporals. Evidentment, quan el malestar es fa intolerable, el subjecte en qüestió se n'adona i passa automàticament a la fase de descàrrega manual provocada, la qual cosa elimina radicalment el mal d'ous i la vida torna a ser bonica i meravellosa. En aquest aspecte, haurem de concloure que la naturalesa és d'allò més sàvia i intel·ligent ja que, a través delmal d'ous, ens avisa de que alguna cosa no funciona bé del tot abans de que passe alguna desgràcia (estava pensant en si els ous reventarien de la presió interna, si el semen ens eixiria pel nas, o qué... seria un bon experiment mèdic). Recíprocament, també hem d'arribar a la conclusió de que la intel·ligència (millor deixar-ho en sensibilitat cap a les necessitats humanes) és limitada i es repartix de manera desigual ja que, si bé la naturalesa és sàvia i ens avisa, no passa el mateix amb les dones que no se n'adonen d'aquesta situació ni fan rés per alleujar-la (qué passaria si ella ens diguera: 'em fan mal les mamelles, algú vols solucionar-me el problema?'). Clar que, si elles feren 'natural i espontàniament' alguna cosa per nosaltres en aquests casos, tampoc estariem parlant de punts sexuals, ni existiria aquest bloc...
  
• Ceguera probable: és el nivell d'alerta màxima, quan, malgrat aquest manual de 'uso y disfrute' hem sobrepassat la màxima freqüència permisible. En aquests casos sempre sen's ha dit (supose que es tracta d'una herència del col·legi catòl·lic al qual anàvem a l'EGB) que un excés de descàrreges ens podia deixar cecs (i no sé si és aquest l'argument en el que es basa la SGAE per a cobrar el cànon d'autor ;-)). Evidentment, davant d'aquesta situació moralment insostenible el que s'ha de fer és (ja que no podem salvar l'ànima) assegurar, al menys la integritat física dels nostres ulls. Al meu cas concret jo tenia enganxat a la part de dis de la porta del meu armari un d'aquests tests oftalmològics que fan servir els oculistes per a graduar la vista i vos puc assegurar que, malgrat la situació de 'ceguera probable' mai no he fallat ni un lletra del test! (amb la qual cosa acabe de demostrar científicament pel mètode empíric que la dita 'si et fas moltes palles et quedaràs cec', no és més que un mite urbà).

Doncs aquesta era (i crec que parle per tots) la nostra situació sexual per aquella època així que el viatget de marres ens podia suposar, si no la certesa, al menys una mínima possibilitat de descàrrega 'no provocada'. Per desgràcia, les nostres companyes de viatge no tenien la mateixa percepció. Diguem que la seva visió d'aquest periple era irreal i estava distorsionada per un altre tipus d'espectatives. I que, a més a més, ens ho tractaven de recordar a cada moment del viatge. I per a mostra, un botó:

Recordeu, aquella sortida nocturna per Montecatini (prop de Venècia)? Elles (les xiques) totes arreglades, pintades, precioses... i flotant un pam per damunt del pis una vintena de metres per davant de nosaltres (els xics) que anàvem seguint-les dòcilment com gossets amb la llengueta fora babejant i moven la cua. En certa manera era paregut al boato de festes: les favorites davant i els esclaus darrere, només que, en aquest cas no hi havia cap 'capità moro'. En un moment determinat del passeig, un 'grupetto' d'italians (a partir de les set de la tarda ja no es veia cap italiana pel carrer) es va aproximar piropetjant salvatgement a les xiques que, en un acte reflex (supose que també eren d'educació catòlica i veien perillar la seva virginitat) van tombar cap a nosaltres (els 9 xics del grup, purament espanyols i de bona cuna) buscant protecció i resguard. Després d'açò no recorde qué va passar exactament. Hi ha dos possibilitats, una improbable (que traguerem pit i passàrem gallardament a la defensa de les nostres dames, la qual cosa ens haguera reportat algun punt sexual) i una altra, més probable (que ens amagàrem a l'aparador d'una tenda, esperant que passara l'enrenou, i és més probable perquè no recorde haver inaugurat el marcador de sexe aquella nit). De totes formes, ja des d'aquell viatge, la cosa estava clara: mai les espectatives d'hòmens i dones han coincidit en pau i harmonia. Nosaltres buscàvem la satisfacció inmediata dels plaers més bàsics mentre que elles sempre han esperat l'arribada del seu príncep blau. I si no, temps al temps...

Salut!

Per als qui no coneixen la filla de Javi

No és un 'bulo', ni un mistéri com el d'Elx o el del defensa de l'Alcoyano davant del Cartagena. És cert. Javi ha estat capaç de generar vida sana. O això és el que li va dir Patri. Vos presente a Mara, la filla del negre, a qui li espera una llarga vida plena de sorpreses al costat d'eixe peculiar hombrecillo a qui li va eixir el bigotis abans d'arribar a tercer d'EGB.

Ale, ja la coneixeu.

Mara, paciència... no li faces cap el teu papi.

La Penya i la música I

Un altre factor importantíssim en la vida i funcionament de la Penya ha estat la música.

Qui no recorda a Cloquell amb el clarinet, a Gaiato amb el "cencerro", a Pep amb el bombo, o a qualsevol de nosaltres amb un "pandero"?

Realment, els començaments van ser d'allò més rudimentaris, botelles buides de coca-cola per a fer percussió, habilitats vocals amb variants treballades del "lèlo-lèlo" alcoià... per passar posteriorment a la "professionalització" d'alguns dels membres; 

• En primer lloc l'insigne Javi: qui haguera dit que arribaria a ser el primer (i únic fins el moment) membre de la Penya amb estudis superiors de música?; 
• Com oblidar els flirtejos de Natx amb la bateria i els teclats (recordeu concerts memorables de "Dulce Virginia", anteriorment coneguts com "Disculpa, pero hemos pillado un atasco")
• Incomparable el mal de cap de Pep amb el tabal amb la Degollà
• Inigualable la pinta de flipat de Vicentín amb el baix
  
• Genial Marquitos amb la flauta travessera al menjador de sa casa

Però, el millor de tot, sense cap dubte, és quan posem totes aquestes "habilitats" juntes, quan fem les nostres estimades "jam sessions", on passem alegrement de cançons de Sinatra a versions personals de "aixina s'agarra el pato", tal i com podeu disfrutar al vídeo de la "despedida" de l'Ignasi, on estàvem acompanyats per l'orquestreta (no deixeu de fixar-vos en la meravellosa percussió, a càrrec totalment de la Penya!!).

En pròximes entregues podreu vore en acció a tota la Penya, inclòs l'insigne clarinetista Cloquell.

ITÀLIA 1989: filosofia de vida

Hola amics,
a aquest 2on capítol de la retrospectiva per entregues dels viatge a Itàlia de 1989, vos tractaré de justificar el per qué va ser tant important per a la fundació de la 'Penya La Tendror'. Efectivament, si se'n recordeu, a aquell any gloriós de 1989 alguns dels futurs components de La Penya estàvem cursant 3er de BUP a l'institut 'Pare Eduard Vitòria'. Fou un any estrany donat que la classe estava formada per uns 20 alumnes que pujàvem de 2on i 10 alumnes que repetien 3er. Així doncs, si mal no recorde, el ratio d'alumnes nous per repetidors era de 2/1 i açò feia que tot el professorat tingués cert 'respecte' a l'hora de lidiar amb nosaltres. Les implicacions que aquests fets varen tenir en la fundació de la 'Penya La Tendror' foren les següents:

1. Els repetidors repetixen per alguna cosa (bàsicament per la seva afició a l'oci en lloc de a l'estudi). Resultava que els repetidors eren simpàtics (per citar-ne d'alguns: Cabanes, a la foto, o el propi Gaiato, que després seria membre fundador de 'La Tendror'). Conseqüència directa: la simpatia dels repetidors arrastrava irremisiblement als no repetidors (nosaltres) cap a l'oci i ens allunyava de l'estudi.
2. En una etapa de formació tant important com la dels 16-17 anys és on es construeixen les bases fonamentals de quefer diari. Diguem-ne que aprenem com viure o, tal i com apareix a qualsevol tractat barat de psicologia, forjem la nostra pròpia 'filosofia de vida' que ens acompanyarà per sempre i ens definirà com a presones. Tota aquesta teoria tant metafísica, en contacte amb els 10 repetidors es resumia en el següent:

• De dilluns a divendres: Intitut --> buscar ties i classificar-les atenent, bàsicament i per aquest ordre, als següents conceptes: MAMELLES (volum, forma, tipus de sujectador i visibilitat de l'escot); CUL (només forma i volum ja que, desgraciadament, a aquella època no es duia el 'tanga'... o si?... algú m'ho podria confirmar?) i; CARA (de cares totes eren caríssimes! ;-)). Altres paràmetres com la simpatia o la capacitat de diàleg eren (i continuen sent) completament accessoris. La classificació de les ties estava encriptada (només nosaltres coneixiem les complicadíssimes claus) i es feia en termes d'orbitals químics (sp3p2, etc...) o (estúpidament, ara me n'adone) anteposant el prefix 'Bobi' a la característica que millor definia a la noia (exemple: la Bobi-guapeta, la Bobi-graciosa ... algú em pot fer memòria de si teniem una Bobi-mamelluda? i si era així: de qui es tractava?). I així TOT el puto dia, TOTA la puta setmana (quina canya, i no teniem espasmes cerebrals ni rés per l'estil, supose que perquè la major part de la sang no circulava pel cervell sinò més bé per altres músculs i teixits...).
  
• Dissabte: Sense Institut --> tractàvem de puntuar les xicones classificades al llarg de la setmana amb el sistema explicat al capítol anterior (veure, ITÀLIA 1989: expectatives sexuals als 17 anys). Evidentment i com que açò resultava del tol il·lusori acabàvem seguint les recomanacions dels simpàtics repetidors, que per això ja tenien molta més experiència que nosaltres en aquests temes. Conseqüència directa: si la primera de les prioritats (xicones) era utòpica, passàvem sense massa miraments a la segona (oci), i ací és on prenien un paper molt més actiu els repetidors. De debò, gràcies per haver-nos descobert Batoi (el Mariu, el Hermanos Payá, el Pontet i tants altres), la Zona Alta (el Star) o la zona de Santa Rosa (el Permi o el Bahía, només per citar-ne d'alguns).
  

I d'aquesta manera, setmana rere setmana, és com va anar gestant-se la nostra filosofia de vida i, alhora, la nostra Penya La Tendror (ara me n'adone, totes dues esan intensament relacionades: no seriem qui som sense haver fet el que hem fet... visca La Penya!).
I... qué té tot açò a vore amb el viatge a Itàlia? Doncs realment ben poc, si no fora perquè ens permet recordar totes aquestes anècdotes i, el que resulta més important, em dóna peu a publicar al bloc unes fotos del viatge que no tenen desperdici!!!

(Dalt, d'esquerra a dreta i per aquest ordre: Pep, Pau, Cabanes i Natx a les runes romanes en ple centre de Roma).
(Ací al costat: Natx, Pep i Pau i al fons la Piazza d'España, Roma).
Com podreu observar, no ix cap dóna a les fotos. Desgraciadament, això ha sigut una constant als nostres viatges i aventures.

Salut!

DE POR TI VO

Si a Cartagena va passar açò, crec que necessitaré a El Collao un desfibrilador

20 anys després

20 anys després de la foto d'Itàlia, els canvis són evidents; Pep ha perdut 5 centímetres d'alçada a l'eliminar el "tupé" i ha guanyat 3 centímetres de patilletes valencianes, Pau té melena sexy, i Natx ha guanyat en pitramen i en barba viril.

Per cert, la puntuació de la foto seria:

• Pauet: 3 punts sexuals
• Pepet: 20 punts sexuals
• Natx: 20 punts sexuals? (l'auto-magreig compta?)

Cal actualitzar l'estampa

La imatge ho diu tot. La familia crece. I per tant s'imposa fer-ne una de fotografia actualitzada i amb els nous integrants.
Ja sé que tots anem malament de pasta i que els nostres amics polítics insisteixen a que ens acollonem i així no consumim.
Tot i això considere precís fer un dinar popular si voleu (tipo picnic amb truites de creïlles i calimotxo) un dissabte o diumenge d'estos a un paratge popular. Així actualitzem la foto.

Salu2

PD: Diumenge estaré a Cartagena amb el Deportivo. Doneu-me ànims!

ITÀLIA 1989: expectatives sexuals als 17 anys

Amics,
a continuació vos presente el primer article d'una sèrie restrospectiva que volem editar per tal de recuperar l'essència dels incis de 'La Tendror'. Només es tracta de fer memòria, recordar com va començar tot i fartar-nos de riure amb els caretos i les pintes que presentàvem en l'època de l'institut. La primera de les publicacions està dedicada al viatge de final de curs (3er de BUP, anys 88-89) que, alguns de nosaltres (Natx, Pep i jo mateix) vàrem fer a la Itàlia del clàssics. Així doncs, comencem amb el 1er capítol:

Situem-nos: any 1989, mes d'abril, ens n'anem a Itàlia. Mitjà de transport: autobús. Composició del passatge: 6 ó 7 alumnes (mascles), unes 20 alumnes (femelles) i digem-ne que uns 10 passatgers d'altres tipus (pares i mares del Natx, professors, conductors i demés). Evidentment i tal i com es dedueix per la proporció entre xics/xiques (1 a 3) les notres espectatives sexuals eren, raonablement, prou elevades. Si a tot açò posem que un de nosaltres era el mai ben ponderat Cabanes (àlies 'burro volando'), el ratio i les possibilitats de sexe augmentaven considerablement. Per a una millor comprensió lectora, anem a incloure ací una classificació ponderada del que, en aquella època, enteniem per expectatives sexuals:

• Cauta aproximació a la presa, dirigim la paraula i ens contesta. Finalment, ens retirem vergonyosos i contem als amics la nostra proesa = 1 punt sexual
  
• La presa ja ens parla, ens tornem a aproximar i, aquesta vegada, fins i tot gosem (pronunciant alguna frase estúpida que no ve al cas) agafar-la del muscle o posar-li la mà a l'esquena = 2 punts sexuals
• Innocent besada a la galta = 3 punts sexuals
  
• Fugaç fregament (per a nosaltres intencionat, per a elles casual) de mamella/es. La durada del fregament i la posterior descripció als amics feia oscil·lar la puntuació entre = 4 - 5 punts sexuals
• Palmadeta al cul = 5 punts sexuals
• Morreig amb tota regla = 10 punts sexuals
• Morreig i repàs de mamelles i cul per damunt de la roba = 20 punts sexuals
• Morreig i repàs de mamelles i cul per baix de la roba = 50 punts sexuals
• Actes deshonestos menors i posterior ús del sacrament de la confessió = 100 punts sexuals
• Follar = sense puntuació establerta, era un acte miraculós, al menys al mateix nivell que laparició del Sant Jordi Matamoros (i vos recorde que per a conmemorar aquest fet fa molts anys que celebrem les festes de moros i cristians...)
  

Un cop aclarit aquest punt, crec recordar que, al menys les meves expectatives no anaven més enllà d'obtenir entre els 10 i els 15 punts con a resultat final a les acaballes del viatge: eixa era la trista realitat de l'època i eixes eren les nostres esperances... Esperances cuantificades que, a la vista de les cares de la foto i sent realistes (ara me n'adone, 20 anys després!) resultaven inclús excessivament optimistes.

Fins ací per al capítol 1er de la retrospectiva. Espere noves aportacions (no només de Itàlia 89 sinò també de qualsevol altre viatge o activitat de 'La Tendror' (i ací entraria l'article de Marcos dedicat a 'El Guardián de la Noche') i segur que hi ha més 'imàgens curioses' que ens fan riure i recordar. La foto en qüestió (d'esquerra a dreta: Pau, Natx i Pep) va ser presa al terrat de l'hotel Beach Regency, en la preciosa ciutat francesa de Niza, a l'abril del 89.

** Nota aclaratòria: com ben bé em recorden els meus amics, resulta evident que la puntuació que esperava obtenir al viatge resultaria de la suma de diversos encontres de nivell 1, 2 o, al millor dels casos, 3. Mai no estic parlant d'aconseguir 5 ó 10 punts d'una sola tacada! Per cert, que finalment algú de nosaltres sí que picaria alt, i ben alt! Però això serà una nova entrega per capítols d'aquell inoblidable viatge a Itàlia.

1 de 3!!

Efectivament, ja en tenim una de les tres que esperem aconseguir enguany, i en l'ordre que bé diuen a Crackòvia: Copa, Lliga i Champions!

En la foto podeu vore el moment del tercer gol del Barça; l'alegria de Pauet i el desconcert del "ceniço" oficial de la Penya, que havia pronosticat que l'Athletic ens pegaria un bon repàs (Vicentín sempre en la seua línia; el Madrid anava a guanyar-nos, no passaríem a la final de la Champions ni de conya,...).

El gran ausent: l'Ignasi, afectat per una misteriosa febre d'última hora (la febre Juliana, potser?)

La gran (i grata) sorpresa: Marquitos, recuperat ja de les dolències estomacals, amb la plaça merescuda i ben guanyada, tornant als seus millors temps (recordeu "El Guardián de la Noche", pròximament al bloc).

Moments de relax ben merescuts

Ahir vam disfrutar d'un meravellós partit, en el qual vam patir menys del que esperàvem; de fet la segona part va deixar temps per a la conversa, la picadeta i la cerveseta, en un ambient relaxat al Gaudí, com podeu vore a la foto. Només faltava Javi, el qual haguera disfrutat molt més de les gambes que nosaltres.

Deu anys després, per fi unes festes decents!!

Sí, heu llegit bé, realment han hagut de passar 10 anys per a eixir totalment del "túnel"!

Qui m'haguera dit quan acompanyava a Gema i els xiquets cap a casa després de l'Aparició, que encara em quedaven 8 hores de festa. 

Però així va ser; com que no vaig aconseguir convèncer a Pau de que ja som massa majors per a aquestes coses, vam anar finalment als soparets amb un grupet d'Alcodians, per acabar tornant a casa a les 6 del matí, amb certa inestabilitat al caminar, i un gran somriure a les nostres cares de bufats. Vam beure, cantar, ens vam tirar a terra i vam fer el trenet als sons de la fantàstica banda de Penàguila per Sant Nicolau. Quin èxit! Com ens aplaudien! Com ens miraven!  (supose que pensarien, quina panda de bufats, però què collons!)

Conclusió, hi ha vida després de la paternitat, només hem d'esperar uns anyets, complir amb les dones el millor que puguem i esperar la nostra oportunitat!

El 'Deportivo' ja és líder

Crec que la qualitat no és massa bona (podeu fer click sobre la imatge per a ampliar-la) però si vos fixeu podreu descobrir a tres dels integrants de la PLT ben amagadets entre el públic. Per la part de baix apareix l'ignasi i un poquet més amunt estem Pep i jo mateix... Sembla que ens ho passavem bé? No s'ho cregau: era el dia després del partit del Barça i el soparet al celler del Natx i pense que tots anavem d'allò més ressacosos...
Per cert, qué en fem d'aquest dimecres amb el Chelsea-Barça?? Jo propose que ens vejam al Cork sobre les 19:45h...

Penya La Tendror... per fi tenim bloc!

Benvolguts amics:

per primera vega des que es va fundar la 'PENYA LA TENDROR' (a partir d'ara PLT) anem a tindre un nexe d'unió diari, que pot resultar molt més graciós que el correu electrònic (malgrat que, de segur és molt pitjor que la 'quedada' setmanal al Cork per a fer-se la cerveseta). Com podreu comprovar, es tracta d'un bloc dedicat a les nostres activitats il.lícites, a través del qual anirem publicant tot el que se'ns ocórrega. I com a mostra ací va la primera 'ressenya' històrica de la PLT...
La nostra benvolguda penya fou fundada ja fa gairebé vint anys, a finals de la dècada dels viutanta del segle passat. Els seus components som un grup d'amics que, per aquelles dates només teniem dues coses al cap: el sexe i la festa (i aquesta última ens agradava només per que augmentava les possibilitats de tenir sexe). Sorprenentment, a hores d'ara, ens hem mantés units després de totes les aventures i desventures esdevingudes amb el pas dels anys. Ah! i malgrat (o hauria de dir gràcies) a estar tots casats, em sembla que continuem tenint la mateixa cosa al cap (amb la diferència que ara, la festa, implica nul.les possibilitats de gaudir del bon sexe, bàsicament degut a la ingesta desmesurada d'alcohol que, a la nostra edat resulta molt més perjudicial per a la salut... ja m'enteneu).
Salut a tots!